Entrevista

​

L’exconseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya, condemnat a dotze anys de presó pel Tribunal Suprem, explica que gràcies a l’esport es nota mentalment més relaxat i es mostra molt agraït per les mostres de solidaritat.

03/03/2021

​

He llegit que l’apassiona l’excursionisme. Quina ha sigut la seva relació amb l’esport durant la seva vida?

La típica de tot xicot. Primer em vaig apuntar a futbol al club del meu poble; més tard, com que era molt baixet, em vaig apuntar a bàsquet per intentar créixer una mica. Tot i això, a casa meva sempre hi ha hagut molta afició a la bicicleta. Molts cops sortia amb el meu avi i ens vam arribar a apuntar al club ciclista. Vaig anar tastant, però l’esport mai ha sigut el centre de la meva vida. 

​

En canvi, l’excursionisme sí que em va despertar una gran passió des de ben jove. Sempre esperava que arribés el cap de setmana, agafar el tren i pujar una muntanya. Això ho he intentat mantenir sempre, però més endavant, amb la feina, quadrar horaris era més complicat. I finalment, on he tingut més regularitat a l’hora de fer esport és a la presó, però només a Lledoners, no a les presons d’Estremera ni de Soto del Real, ja que, com que érem presos preventius, l’accés a les activitats era molt reduïda.

​

Vostè és un conegut perico. D’on li ve aquesta afició espanyolista?

Del meu avi. Ell era soci de l’Espanyol. De petit em regalava pilotes del club i baixàvem junts a Sarrià a veure els partits. A més a més, per a mi, que m’he estimat sempre tots els meus avis, ser de l’Espanyol és una espècie de reconeixement al meu avi. Soc perico per aquesta raó i des de petit he aguantat les clàssiques bromes al col·legi per pertànyer a aquesta minoria.

​

En aquest temps a la presó, ha pogut seguir l’Espanyol?

Sí, a la presó molt més, gràcies a un conveni que tenen les presons amb una fundació. Els centres penitenciaris catalans tenen instal·lada la plataforma Movistar i pots veure una gran varietat d’esports. Per tant, podia veure els partits de futbol. No obstant això, no soc gaire futboler. Veure un partit de futbol sencer em costa i, com que a la presó cada vegada que hi ha un gol la gent pica a la porta de la cel·la, te n’assabentes i poses el canal per veure la repetició de la jugada. És tot un espectacle.

​

En aquest temps al Centre Penitenciari Lledoners, quines han estat les seves distraccions en els temps lliures?

L’esport ha estat una distracció molt important; l’altra ha estat contestar cartes, perquè les agraeixes molt i intentes contestar-les. Una altra cosa, que no feia fora perquè anava de bòlit, és la lectura, la lectura de novel·la negra i llibres d’història recent molt variats. El que he anat fent és enganxar-me a un llibre, i això és una cosa que feia molts anys que no em passava.

​

Ha participat en activitats esportives?

Sí, m’he apuntat a tot el que podia. Vam participar en un torneig que va organitzar la Federació Catalana de Tennis de Taula. Una temporada també vaig fer bàsquet, però allà juguen de manera molt bèstia. Jo ja tinc una edat, he de vigilar amb els turmells, i competir contra gent tan jove és complicat. També va haver-hi una època que jugàvem molt a frontennis i algun cop a futbol sala.

​

Un dia vaig provar el CrossFit, però mai més. A la tarda no podia ni asseure’m, és molt dur. El practiquen al mòdul aprofitant el material que hi ha per les zones comunes: cadires, bidons de cinc litres d’aigua... Tant els interns com els monitors busquen solucions si no disposen de material.

​

Però, sobretot, l’esport que em va millor és l’spinning. Tot aquest temps fins que ens han concedit el tercer grau, he fet una hora i mitja de spinning al dia. Ara, amb la pandèmia, després de barallar-nos molt, vam aconseguir que ens portessin dues bicicletes al gimnàs del mòdul per poder seguir fent l’activitat amb més freqüència.

​

Creu que hi ha una bona oferta per poder practicar esport a les presons de Catalunya? Hi ha diferència amb els centres penitenciaris de Madrid on va estar?

A Madrid, com que el règim penitenciari és molt diferent, l’àmbit esportiu també canvia bastant. A la presó de Soto del Real només vaig anar un parell de dies al poliesportiu. El règim penitenciari de Madrid és com un aparcament, el diàleg entre funcionaris i presos és molt diferent del d’aquí. A Lledoners, els monitors esportius tenen molt nivell, et fan acompanyament, t’assessoren. Ara, per exemple, m’estan insistint molt que faci musculació, perquè em veuen més prim pel fet de fer tant spinning, i m’han donat uns exercicis per poder millorar aquest aspecte.

​

Què és el que més l’ha sorprès del tracte amb els interns?

Una de les coses que m’ha sorprès dels presos, sobretot dels joves, és que són molt presumits, i això va des de la musculació aixecant pes fins als pentinats. Gent que sap que fins d’aquí a dos o tres anys no tindrà el permís, però igualment es cuida. Això està molt bé, perquè en comptes de caure en una decadència, es cuiden, i si cuides el cos, cuides la ment.

 

Vostè que ho ha viscut en primera persona, creu que l’esport és una eina per a la reinserció o és un passatemps per alleugerar l’internament?

L’esport serveix per a les dues coses, però més que passatemps, és que mentalment et va molt bé. La presó és monotonia i aïllament, i això és dur, és una llosa que tens a sobre. Fent cada dia el mateix, les hores passen molt a poc a poc. En canvi, si et lleves al matí i fas una hora i mitja d’esport, amb la música que allà sempre tenen posada, t’evadeixes. Al vespre estàs cansat i, per tant, descanses millor. T’ajuda a oxigenar-te, et sents útil dins la presó i mentalment et notes més relaxat. Tot això fa que la resta de coses te les agafis millor. Penso que l’esport és la porta d’entrada a aprofitar millor totes les altres eines de reinserció de la presó.

​

També és una eina de socialització. Segons l’esport que practiquis, et vas fent el teu entorn dins de la presó. Per exemple, en Josep Rull, que va guanyar el torneig de tennis taula on va participar tot el centre, socialitza molt amb els interns que practiquen aquest esport. Jo, per exemple, socialitzo amb els interns que són al gimnàs de 9 a 10.30 hores. Ells fan musculació i jo faig spinning. És a dir, interactues amb la gent segons l’esport que practiques.

​

Després de la condemna imposada pel Tribunal Suprem, per quins estats d’ànim ha passat? És a dir, com ha evolucionat el seu estat d’ànim?

Hi ha moments d’esgotament emocional per la monotonia, l’aïllament i la poca perspectiva de no saber fins quan tindré permisos per sortir. Però nosaltres, els presos polítics, no tenim dret al desànim, perquè les mostres de solidaritat de tota mena són tantes que això t’ajuda molt. No es pot comparar la nostra presó amb la presó dels altres interns. Quan puges a la cel·la i tens tantes cartes per llegir, quan veus contínuament les mostres de solidaritat per les notícies o quan te’n vas a dormir i veus que hi ha un grup de gent a l’altre costat de la presó dient bona nit, quan veus tot aquest suport, no et pots desanimar.

​

Anímicament estic fort, més convençut que mai del que defenso. Els moments que he patit ha estat més per la gent que tinc fora que per mi mateix. Hem estat bé amb tots els presos a totes les presons. Tant a Estremera com a Soto, vam marxar amb abraçades i aplaudiments de la resta de presos. Sempre els comentaris de la gent eren: “Ostres, si són normals!” Nosaltres també hem posat de la nostra part, hem ajudat els altres presos en el que hem pogut.

​

M’he perdut moltes coses, però el tema dels fills és el que et fa patir més. En el meu cas, les meves filles han vist totes les mostres de solidaritat. En canvi, hi ha presos polítics que tenen fills petits i s’han estat perdent la seva infància, i sobretot el Nadal. És molt bèstia.

 

És una realitat que el poble ha manifestat la seva solidaritat amb vostès. Creu que amb la pandèmia aquest suport social és menys visible?

És normal que hagi baixat el ritme de les manifestacions amb la pandèmia, ho entenc perfectament. Això no vol dir que la gent hagi deixat de pensar en nosaltres. Encara dones més valor a les mostres de solidaritat. Quan va començar la pandèmia i la gent es va haver de confinar, com que nosaltres ja veníem entrenats, vaig fer un escrit amb els consells que a mi em van anar bé per superar l’aïllament. Vaig pensar que ara era jo el que podia ajudar la gent perquè això del confinament se’ls fes al menys pesat possible. 

​

Creu que l’amnistia que demanen és possible?

Per mi l’amnistia és la solució, i quan tu creus que una cosa és la solució, has de fer tot el possible per aconseguir-la. És molt difícil, sí, però hi ha coses que semblen impossibles i acaben sent possibles. A partir d’aquí nosaltres hem de posar de la nostra part perquè sigui així. Encara que et diguin que una cosa és impossible, no has de deixar de lluitar per ella. És la història del nostre captiveri: jo lluito per una cosa que molts diuen que és impossible, com és la independència de Catalunya, però no per això deixo de lluitar. Hi ha gent que ha aconseguit coses que es pensava que eren impossibles, això sí, a força de lluitar.

​

Si pogués, canviaria alguna de les coses que l’han portat a la presó?

Jo soc a la presó per una injustícia; per tant, els que haurien de canviar són aquells que cometen injustícies. Potser pel que fa al procés podríem haver fet alguna cosa millor, però jo en comptes de castigar-me amb els errors, parlo d’aprenentatges. Faria coses diferents, però no condicionat pel fet que hagi acabat a la presó. Jo faria coses diferents per assolir l’objectiu. Nosaltres som a la presó com a escarment i com a venjança; per tant, això no depèn de tu, depèn dels altres.

​

Tots els grans canvis i guanys en drets nacionals, socials i civils no han sortit mai a la primera, han estat un procés, però algú l’ha de començar. Sempre hi ha hagut sacrificats, gent que ha patit presó per coses molt pitjors que nosaltres, i per tant, si això forma part d’aquest itinerari, jo ho assumeixo. Els grans guanys s’han aconseguit amb el sacrifici d’uns i el compromís de molts.