Entrevista

​

El secretari de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima de Catalunya parla de l’evolució del sistema penitenciari català, de l’essencialitat de la individualització de les persones i de la importància de l’esport a les presons.

24/02/2021

 

Vostè va començar com a voluntari en aquest àmbit, i era present quan Catalunya va assumir les competències en matèria penitenciària. Quina era la finalitat d’aquest procés?

L’any 84, Catalunya va assumir les competències penitenciàries en una situació complicada, sobretot perquè els equipaments eren molt antics, hi havia molta massificació i pràcticament no hi havia una política penitenciària definida. Tot i això, el govern sempre va tenir molt clar que, per ser un país complet, havia d’assumir competències com la de presons. Per tant, el que es va començar a gestar a Catalunya  va ser un model d’execució penal amb la missió d’acompanyar processos de reinserció de persones. És a dir, havíem d’organitzar la vida a les presons, de manera que treballéssim per als itineraris de reinserció de les persones privades de llibertat.

​

Quan Catalunya va rebre aquesta competència, no hi havia una orientació clara dedicada a la reinserció. Les presons no disposaven pràcticament d’educadors, mestres, ni personal dedicat a dur a terme aquesta tasca. Nosaltres vam tenir molt clar des del principi que calia bastir un sistema model d’execució penal que prioritzés l’atenció a les persones i pogués millorar les seves capacitats.

​

En aquests anys, ha canviat molt el perfil de les persones internes?

El perfil ha canviat molt. Als anys 80 hi havia una gran presència de droga als centres penitenciaris i no es realitzaven programes de tractament. En aquell moment, hi havia persones molt joves, amb evidents carències en l’àmbit conductual; presentaven mancances a nivell formatiu i patien una elevada afectació pel consum de droga. Avui dia, la droga segueix sent un element de presència als centres i, amb moltes de les persones internes, encara és un aspecte que cal treballar.

​

Actualment, trobem molta diversitat de persones: interns amb poc arrelament social, amb poca vinculació familiar i amb un baix coneixement de la cultura del país. El gran avantatge que tenim ara és que hi ha una gran oferta de programes de tractament que permet treballar d’una manera molt diferent de la d’aquella època. En aquests moments, hi ha un model de programes de tractament molt més estructurat. Per exemple, en l’àmbit esportiu tenim un planter de monitors amb molt bona formació, i això fa que la intervenció que podem fer ara sigui molt millor que la d’abans.

​

Quins són els trets diferencials que destacaria entre el model penitenciari català i l’espanyol?

A Catalunya, hi ha una oferta molt clara de treballar per acompanyar processos de reinserció de persones. Oferim oportunitats d’aprenentatge per millorar les capacitats i pal·liar els dèficits que presenta la població reclusa amb la idea d’aconseguir uns millors índexs de reinserció, tenint present que volem una societat més justa, més integradora, més segura i amb menys víctimes.

​

El nostre objectiu és que aquestes persones que en un moment donat han de complir una pena privativa de llibertat, puguin millorar d’alguna manera les seves perspectives de futur. Nosaltres creiem molt en el contacte entre els professionals i els interns; pensem que aquesta és la manera de millorar les capacitats. La manera d’aconseguir-ho és anar tots a una, que els diferents professionals dels centres penitenciaris treballin en una mateixa línia formadora.

​

Quin és l’objectiu que es busca quan un intern entra en un centre penitenciari?

És important pensar en la individualització de la persona, saber que cadascú té la seva vida, porta la seva motxilla i té els seus dèficits. És important apropar-se a la realitat singular de cadascú i començar a intervenir a partir d’aquesta realitat. En el programa d’ingressos s’ha de detectar el perfil de cada persona, i a partir d’aquí, portar a terme una intervenció determinada. És imprescindible que cada persona interna tingui un PIT (Programa Individual de Tractament) que defineixi uns objectius i que vagi avaluant l’evolució cap aquests objectius.

​

Creu que l’esport és una eina per a la reinserció o és només un passatemps per alleugerar l’internament?

L’esport és una eina essencial per a la reinserció, és un instrument molt popular entre els interns i les internes. Per tant, l’hem d’utilitzar per treballar hàbits, valors i una vida saludable. Els programes especialitzats són molt importants, però l’esport, tenint en compte que arriba a un 60% de la població interna, és una eina molt potent, és un dels grans instruments que tenim per treballar la reinserció.

​

Quan vaig als centres i parlo amb els monitors esportius, sempre els dic que tenen una eina privilegiada per treballar per a la reinserció, perquè els interns i les internes venen a fer esport amb un nivell de motivació diferent del que puguin tenir en altres disciplines.

​

Entenent que el personal esportiu que treballa a presons no deixen de ser servidors públics, quin seria el perfil idoni d’aquestes persones?

És important que siguin persones amb una gran formació tècnica, que sàpiguen el que poden fer i el que no. Però també és important la formació humanística: han d’entendre el paper que poden jugar davant d’una població molt vulnerable. Per tant, s’ha de buscar un perfil que tingui clar que no és el mateix fer de tècnic esportiu en una presó que fer-ho en un gimnàs.

​

Aquest lloc de treball té una especificitat molt concreta. Treballes amb població reclusa que té unes característiques determinades. Una competència que ha de tenir aquest professional és la capacitat d’interaccionar i coordinar-se amb la resta de professionals per poder arribar junts a l’objectiu comú.

​

Seguint en l’àmbit esportiu, quina importància tenen les entitats externes i els voluntaris que donen suport als centres penitenciaris, com és el cas dels Espartans, l’entitat que fa entrenaments de rugbi als centres de Mas d’Enrich i Joves?

Acompanyar processos de reinserció és una tasca que no podem fer sols. Les entitats ens aporten especialitat i també aire fresc. Que un club de rugbi com els Espartants, amb l’experiència que té, s’impliqui en el món de les presons, per nosaltres, té un altíssim valor. En el camí per a la reinserció, hi ha feina que no podem fer des de dins. Aquestes entitats la poden fer d’una manera especialitzada des de fora, i per als interns i les internes, té molt valor que persones que venen de l’exterior s’impliquin també en la tasca de reinserció.

​

El model d’execució penal de Catalunya no té sentit sense les polítiques de participació de les entitats. És essencial que participin en aquesta transició dels interns per a la preparació de la vida en llibertat.

​

Una de les activitats importants que es duen a terme és la participació de les persones internes a l’exterior, com per exemple en curses, partits esportius i actes solidaris relacionats amb l’esport. És una de les prioritats de la secretaria que vostè dirigeix?

És molt important que nosaltres sortim amb els interns i les internes a fer activitats fora dels centres. Una sortida programada que s’organitza a l’exterior té un gran valor per a la persona interna. És essencial que experimenti el contacte amb la comunitat. Amb aquest tipus de sortida es poden treballar hàbits i valors que poden enriquir molt la persona per apropar-la a una realitat que moltes vegades desconeix.

​

Forma part de la preparació per a la vida en llibertat?

Exacte, el concepte de preparació per a la vida en llibertat és una bona manera de definir el que fem en aquesta transició. Això inclou poder treballar amb tots els instruments que tenim al nostre abast i que ajuden a assolir el nostre objectiu.

​

Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a l’exposició artística “Bàlsam i fuga” i a l’exposició de format multidisciplinari “Danys col·laterals”, que es van portar a terme dins la Model. Com és d’important l’àmbit artístic per a la reinserció de les persones?

Aquestes dues exposicions han estat uns aparadors sensacionals per demostrar a l’exterior la feina que es fa a les presons. Tot això no seria possible si no s’hagués fet als anys 90 una feina embrionària com la que van fer professionals del sector juntament amb la Cooperativa ARCA. Van posar l’art com a conducte per arribar a l’objectiu de la reinserció.

​

A través de l’art, dels tallers artístics de les presons, es poden treballar hàbits, valors, creativitat, emotivitat, sentiments, molts aspectes de l’àmbit de la personalitat dels interns i les internes. Gràcies a aquella feina que es va fer, actualment, els tallers artístics tenen un gran valor i sumen molt en aquest camí per a la reinserció.

​

Com valora l’actuació dels professionals dels centres penitenciaris davant la pandèmia de la COVID-19?

Els professionals han hagut de donar resposta a una crisi que era nova per a tothom i de la qual no teníem un manual. La situació era molt complexa. En l’àmbit penitenciari tot està protocol·litzat, però en aquesta pandèmia hem anat aprenent i creixent a mesura que ens topàvem amb problemes.

​

Els treballadors dels centres han fet una tasca extraordinària, sobretot en l’atenció a les persones. És a dir, els interns i les internes han entès molt bé la situació, gràcies al fet que els professionals han llaurat una feina d’informar, de conscienciar, de sensibilitzar, de treballar les emocions i, sobretot, d’estar al costat de la gent i de les famílies.